Lo calaix

Bon Nadal !!

2011-12-13T17:11:00.004+01:00

Darrerament hi ha sequera als meus blogs, però tot sigui dit, ni és dropera ni malaltia, sols són altres obligacions que hem forcen a estar-me quiet i parat al dic sec.

Avui, dimarts i tretze, m'ha semblat un dia perfecte per desitjar-vos a tots aquells que de tant en tant em llegiu, un Bon Nadal i un Feliç Any Nou, i ho faig amb una postal i un petit video que els companys d'AMNCAT (Amics del Modelisme Naval de Catalunya), han preparat.

AMNCAT: III Trobada-Cargolada a Sils

2011-07-06T14:50:00.003+01:00

Després de tres mesos d'espera el dia va arribar. El diumenge 3 de juliol era la cita, el dia es va despertar nuvolat, les hores passaven lentament com si no li importes a quina hora es trobava. Blanes s'espolsava els llençols amb poca convicció, una mica més al nord Lloret obria els ulls lleganyosos i la boca ressacosa desprès d'una nit, una altra nit, sense mida ni aturador.

El trajecte fins a Sils va ser ràpid i distret, i l'arribada al punt de trobada va ser l'esperat. Als amfitrions Angels i Ricard, ja els acompanyaven el mestre Aniceto i Ramon (Corpi), i aprofitant que el cel amenaçava pluja vam visitar el taller-museu d'en Ricard.

Veure el cau d'en Ricard és impressionant, un taller enveja de qualsevol modelista, no sols pels estris i maquinària de que disposa, ni tan sols pel magatzem de fustes que té a l'abast, sinó per l'espai de que disposa al taller i la quantitat de vaixells exposats. Una visita d'aquestes et fa plantejar moltes coses, entre elles la distància real entre un mestre com Ricard i la resta de corbatraques que pul·lulem al voltant d'aquest hobbie.

Una vegada visitat el santuari i superada la catarsi era el moment de preparar la trobada jaranera: Foc per cremar fustes (de barcos) per la rostida, pica-pica amb l'abundant coctel de cava d'en Lluís, xerrameca constant entre els conjurats, els pebrots picants d'Ansorregui capaços de ressuscitar un mort. I desprès de l'hora dels cargols a la llauna, van arribar les botifarres, el xai, més cava, vi negre de la Rioja, amanida, més vi, més cava, més xerrameca, cançons de les nenes, coques, pastissets i punyetes amb vi de nous i ratafia, i més xerrameca. I així fins ben avançada la tarda que feia necessari arribar als comiats i iniciar el camí de retorn.

A Sils, ens vam trobar un bon grup d'amics( aixoplugats sota les sigles d'AMNCAT: Amics del modelisme naval de Catalunya), amb molts punts de coincidència, però per sobre de tot la estimació que cada un de natros tenim pel modelisme naval. A Can Ricard, ell i la seva esposa Angels ens van obrir la seva llar, i al voltant del seu caliu ens vam aplegar un grapat de boixos per la fusta: El mestre Aniceto, Ramon (Corpi), Manel (Fe), Salva, Ferran (u2e9953), Jose Ansorregui i jo.
No voldria deixar passar la ocasió per retre un homenatge a les dones dels modelistes per la seva paciència i comprensió (ja sabeu, desordre, olors, serradura, pols, ...) que en aquesta ocasió eren representades per l’Àngels, Àfrica, Sara, Olga, Alazne i Montse.

Amigues i amics, l’espera per una nova trobada es farà llarga...

En Lluís preparant el "refresc"

Els pebrots d'Ansorregui, que aixequen un mort, van ser els culpables de l'increment del consum del "refresc" d'en Lluís.

Les fustes que algun barco plora, cremant a l'inici de l'akelarre.

Ramon(Corpi), col·locant amb cura els cargols a la llauna.

En Ricard, assegut al costat del mestre Aniceto, demana més "mam" o intenta tocarse la punta del nas amb el dit polze, en un intent de mesurar la ingesta etílica fins el moment, tot sota la presència de l'ampolla buida del ví de nous.

Lluís, dels patets, sense perdre el fil de la conversa, mentre l'ampolla de vi de nous s'amaga al darrera d'una ampolla d'aigua.

Menja, beure, xerrar i riure. Molt de riure, com el Salva.

Ramon(Corpi) i Ferran(u2e9953), xerrant de barcos o de ...

Ansorregui i Manel (Fe), al peu de la senyera i amb la supervisió del mestre Aniceto, sembla que canten "Els segadors", però no. En aquell moment parlaven de barcos.

Foto: Ricard
Tots aplegats al voltant d'unes sigles, AMNCAT, que no sols signifiquen fer maquetes de vaixells, és molt més, tan com conrear l'amistat i viure sense mirar-se el melic.

Bon Nadal !

2010-12-24T16:58:00.004+01:00

Felicitació del grup: Amics del Modelisme naval de Catalunya (AMNCAT)

Bon Nadal!

i que l'any entrant sigui millor que l'any que ens deixa.

L'avaratge dels Anita

2010-07-06T16:22:00.006+01:00

La nit de Sant Joan, va ser nit de foc, de coets i pels meus barcos també nit d'aigua. Vaig aprofitar per veure si els cascs dels Anita necessiten un calafatejat extra,i com es comporten a l'aigua.

Aprofitant, també van tastar l'aigua el remolcador Ulisses i el Puffer Clyde. El primer perfecte,equilibrat i ben llastat, navega amb elegancia ha resultat un bon vaixell.

Al Puffer, vaig cometre una errada amb el llast i va naufragar tan bon punt va haver de fer una maniobra arriscada. A pesar de tot el vaixell no va patir, i tot es va poder recuperar en perfecte estat, ara a rectificar i a per la propera.

Els llibres de Narcís Monturiol

2010-04-13T16:31:00.006+01:00

Enguany es celebra l’Any Monturiol i el 150è aniversari de l’avarament del submarí Ictineu. Aquest esdeveniment pretén posar de relleu la importància d’aquesta figura destacada de la història del segle XIX que va ser capdal en el desenvolupament de la navegació submarina.

La Biblioteca de l'Observatori de l'Ebre ha pogut localitzar dins dels seus fons els llibres que Narcís Monturiol va utilitzar per als seus estudis, i principalment per la construcció dels “Ictineus”, amb aquest material bibliogràfic l'Observatori de l'Ebre, l'Ajuntament de Roquetes i la Diputació de Tarragona han organitzat i patrocinat l'exposició: "Els llibres de Narcís Monturiol. La biblioteca d’un inventor", que es podrà visitar entre els dies 14 d'abril i 14 de maig d'enguany al Pavelló Landerer de l'Observatori de l'Ebre

Lo vaporet Anita (2)

2009-11-15T20:39:00.004+01:00

La construcció de l'Anita segueix endavant, però he tirat pel recte i he construït dos cascs, que hauré de distingir per l'any de l’avaratge 1916 i per l'any de la renovació 1924, així que a partir d'ara seran per aclarir-me l'Anita 1916 i l'Anita 1924.

L'Anita 1924 va més avançat, avui l'he emmassillat per afinar l'entramat de la fibra de vidre, durant la propera setmana li passaré el paper de vidre i a vore com queda.

A l'Anita 1916 aquesta setmana li he posat les quadernes de reforç i he trobat un petit detall d'una roda de pales, que em pot servir per sortir de l'atzucac on me trobava.

Lo "vaporet" Anita (1)

2009-10-25T16:26:00.015+01:00

Fins el primer quart del segle XX, el tram inferior de l’Ebre va ser un constant anar i venir d’embarcacions de tota mena, havent navegat les seves aigües diversos vapors com l’Ebro, el Villa de Amposta, el Ciudad de Tortosa, i el darrer “lo vaporet” Anita.

L’Anita va ser el darrer en prestar servei, destinat al transport de mercaderies i passatgers entre les localitats ebrenques de La Cava, Amposta i Tortosa, va ser construït al 1915 a les Drassanes Sales de Ferreries i avarat al riu Ebre el 20 d’octubre de 1916.

Era un vapor de pales, de casc d’acer i fons pla, impulsat per la màquina de vapor del vell Ciutat de Tortosa. Als vuit anys del seu avaratge es va modificar el seu disseny substituint les rodes de pales per una hèlix i la màquina de vapor per un motor diesel. Amb una eslora de 32 metres, 4.5 de mànega i 2.5 de puntal, podia transportar 74 tones de càrrega, distribuïdes en: 192 viatgers i el seu embalum (24 a primera, 74 a segona i 93 a coberta), i aproximadament 800 sacs d’arròs. En temps de sega al Delta, remolcava fins tres llaguts amb una càrrega extra de 300 sacs d’arròs.

L’any 1928, l’estiatge va reduir les cotes mínimes del riu impossibilitant la navegació. L’Anita va quedar ancorat vora Sant Jaume d’Enveja, enfonsant-se el 28 de octubre de 1937 a conseqüència de una riada i a la escassa cadena amb la que estava ancorat. Actualment les seves restes jauen soterrades als llims del riu.

Després d’uns quants d’anys documentant-me amb resultats dispars, vaig a començar la maqueta del vaporet. La maqueta, a escala 1:25, serà navegable i tindrà una eslora màxima de 130 centímetres, amb casc de fibra de vidre i recobriment d’evergreen simulant les planxes d’acer.

Volia construir únicament la versió del 1924 donat que disposo de poca informació de la versió original del 1916, així que amb previsió que amb el temps faci alguna troballa i per no fer la feina dues vegades, i donat que el casc era el mateix i no em consta que patís modificació estructural important, he construït un motlle per poder fer quan calgui una copia del casc.

L’estructura del motlle és la tradicional de quadernes sobre un fals quillat, però en lloc de folrar el casc amb traques, he farcit l’estructura amb “polyfoam” (poliestiré extruït) material fàcil de trobar en obres (retalls) o en magatzems de materials de la construcció (planxes de 120x60 mm, gruixos de 30, 40 i 50 mm) Es talla amb molta facilitat amb un cutter o amb un ganivet de pernil,i es pega amb cola blanca de fuster.

Una vegada aconseguida la forma del casc i com desconec el nivell de tolerància entre el polyfoam i la resina de poliester, he protegit el motlle amb paper d’alumini i amb film transparent de cuina. Enllestit el motlle, es tallen trossos de matt de fibra de vidre i es prepara la resina de poliester amb el catalitzador i en un lloc ben ventilat s'aplica tenint cura de no deixar ni un mil·límetre de superfície sense tractar.

Avui, després de 48 hores he pogut separar motlle i casc sense cap mena de problema.

Ens veiem...

Pla de Santa Maria 2009: 6ena. Trobada de modelisme naval

2009-10-19T16:54:00.000+01:00

Ahir es va celebrar al Pla de Santa Maria la Sisena trobada de modelisme naval, en ocasió de la Fira del Vent 2009.

La trobada va tenir lloc a la Bassa de la Fàbrica, un pla d'aigua de 5000 metres quadrats de superficie, on poden evolucionar els vaixells amb força comoditat. Uns models magnífics i un lloc envejable on practicar la navegació.

Benicarló 2009: 4a. Exposició de modelisme naval

2009-10-11T14:24:00.005+01:00

Aquest cap de setmana, 10 i 11 d'octubre, s'ha celebrat a les instal·lacions del Gran Hotel Peñíscola, la 4a. Exposició de Modelisme Naval organitzada pel Club de modelisme naval "Benicarló, cara a la Mar". Una bona quantitat de maquetes de gran qualitat capaces de despertar l'admiració entre el visitants.

Personalment era un cap de setmana una mica complicat, però no podia deixar passar l'oportunitat de fer-li una visita a la trobada modelística més propera a les Terres de l'Ebre, llàstima que no vaig poder quedar-me a la navegació nocturna que prometia ser molt interessant.

Castelló 09: X Mostra de modelisme naval

2009-10-04T16:42:00.004+01:00

Aquest cap de setmana 3 i 4 d'octubre ha tingut lloc a l'Edifici Moruno del Grao de Castelló la X Mostra de Modelisme Naval. A l'interior del recinte, com ja va sent costum hi havia gran nombre de models exposats, molts d'una qualitat envejable, mentre a l'exterior al pla d'aigua adjacent, els models radio controlats s'exhibien destacant un Prestige amb abocaments inclosos, abocaments aquesta vegada innocus i controlats.

Ahir al matí vaig poder fer una visita a la Mostra per treure unes quantes fotos i comprovar "in situ" com donen els companys de hobbie solució a alguns problemes que es plantegen en l’execució dels diferents models.

Fins la pròxima.

Tàrrega 09: 5ena. Trobada de modelistes navals

2009-09-28T15:18:00.007+01:00

Ahir diumenge, organitzat pel Club de Modelisme de Tàrrega es va celebrar la 5ena. Trobada internacional de Modelistes navals, a les Piscines municipals ubicades al parc esportiu del Reguer de la ciutat de Tàrrega.

Un dia perfecte per fer una excursió amb la familia i anar alimentant el hobbie amb noves idees i nous projectes.

Benicarló: 4a. Exposició de modelisme naval

2009-09-18T20:08:00.004+01:00

Els propers 10 i 11 d'octubre el club de modelisme naval "Benicarló Cara a la Mar" organitza conjuntament amb el Gran Hotel Peníscola la 4a Exposició de modelisme naval de Benicarló.

És reconfortant comprovar que després dels problemes que els de Benicarló van tenir per organitzar-la durant les Festes majors tal com anunciava el seu programa de festes i la suspensió de la celebració tal com s'indicava als accessos a la Llotja de peix del Port de Benicarló, ara puguin tirar endavant amb el patrocini d'un establiment hoteler de la zona.

Enhorabona !!

Xebec (5)

2009-07-10T19:14:00.002+01:00

A veure si em poso al dia. A l'apunt d'avui, el xebec ja ha rebut el segon folrat, he pintat l'interior de les amurades en vermell i he posat l'espill i l'enrejat de popa.

Unes vacances massa curtes per al futimé de coses que vull fer...

Western Sail Boat

2009-07-06T20:16:00.007+01:00

Sota aquest ambigu nom vaig adquirir al supermercat, un blister amb quatre planxes de contraxapat amb les peces troquelades. El fabricant és xinés, no totes les peces ajusten i les peces simètriques no són gaire idèntiques. Però no és problema es fan els retocs que calgue i es monta com un puzzle en un parell d'estones perdudes.

Va bé per trencar la rutina encara que sigui una mena d'heretgia modelística, però com no soc ni purista ni talibàn, ja el tinc llest i acabat.

Un veler en ampolla (3)

2009-06-30T17:21:00.004+01:00

El veler ja és acabat i navega tranquilament a la mar de plastilina de l'ampolla. Tot s'ha de dir, el veler és molt senzill: el casc d'una peça laminada de palets de gelat, el pal, la botavara, una vela i el foc.
Després d'embotellar cinc vaixells en ampolla horitzontal, la dificultat per mi era experimentar, per primera vegada, amb una ampolla vertical. Ara puc afirmar que prefereixo les horitzontals, es treballa més còmode.

Com experiència ha estat interessant, però cal deixar una mica de banda els vaixells en ampolla, altres projectes truquen a la porta.

Un veler en ampolla (2)

2009-06-25T18:37:00.005+01:00

El blog sembla un vaixell fantasma. Bona senyal !!

Si faig bloc, no faig barco. Si faig barco no tinc temps pel bloc. El veler ja està dins l'ampolla, però de moment un parell de fotos de quan vaig posar la mar i l'esboç inicial del veler desmuntat.

Ens veiem !!

Un veler en ampolla (1)

2009-05-01T14:55:00.009+01:00

De vegades tinc un vaixell i mig fer i no m'apeteix re-emprendre'l, i d'altres vegades tinc un objecte qualsevol a la mà i em venen ganes d'emprendre un nou projecte. Aixó em va passar fa uns dies, es va acabar el vinagre de mòdena i l'ampolla de vidre em demanava a crits que li poses un veler petitó a dintre.

I m'he posat a la feina, una ampolla buida i uns palets de gelat, una bona manera d'escomençar.

Els palets de gelat, pegats amb cola blanca i un parell de pinzes per fixar-les, fins que s'asseque.

Una vegada tenim la peça laminada seca, comença la operació de donar-li forma, per tots els mitjans al nostre abast, fins aconseguir allò que desitgem.

El petit veler intenta colar-se a l'ampolla però no passa. El broc fa 21 mm. però hi ha una estretor interior que la va reduïnt fins a 18 mm. L'orza haurà de ser independent i colocar-se una vegada dins.

Ara comença la xalera !!

Remolcador ULISSES a You Tube

2009-03-29T18:51:00.002+01:00

Aquesta maqueta l'he construïda basant-me en els plànols de la revista de modelisme naval "Más Navios", i amb materials i peces reciclades o autoconstruïdes.

El Clyde Puffer a You Tube

2009-03-15T19:12:00.003+01:00

La bellesa dels paisatges d'Escòcia contrasta amb lo abrupte de les seves costes i l'extensió de l’arxipèlag de les Illes Hèbrides. Des de la nit dels temps els seus habitants s'ho van manegar per mantenir les comunicacions i el transport de mercaderies. Als segles XVII i XVIII el servei el feien els "gabbert", gavarres a vela que a la segona meitat del segle XIX van donar pas als puffers.

Els puffers que deuen el seu nom al soroll continu de la seva màquina (puff, puff, puff) i a l'estuari del Clyde, lloc que era el seu origen i el seu destí.

Els Clyde Puffer carregaven fins a 100 tones de càrrega i tenien el fons pla, cosa que els permetia aprofitant la marea baixa, avarar-se a qualsevol platjola per efectuar les operacions de càrrega i descàrrega. L'any 1905 els puffers van inspirar al periodista Neil Munro que va publicar les històries del "Vital Spark", el Clyde Puffer més popular d’Escòcia, gràcies a que la BBC va realitzar diverses series televisives, amb els puffers com a protagonistes.

Els puffers són com a caixes de sabates que suren, feos en ganes, i és possiblement lo poc agradable en les seves línies el que el fa més atractiu. Uns vaixells simples, però amb un molt bon rendiment a les complicades costes occidentals escoceses, i que durant 100 anys van complir amb escreix els objectius per als que van ser construïts.

Aquest apunt el vaig penjar el quatre de novembre del dos mil set, just quan començava la construcció d’aquesta maqueta, el vídeo de la qual avui he pujat al YouTube. Llavors em semblava un aneguet lleig, però amb la seva construcció he après a estimar-lo i li tinc un apreci especial. Ja en tinc ganes que arribi el bon temps i veure com se comporta dins l’aigua.

Xebec (4)

2009-02-21T21:21:00.007+01:00

Doncs bé aquesta setmana he pogut acabar el folrat del casc, pensava que seria més dificultós però les corbes de la proa i el revirat de les traques a la popa no ha estat problema amb l’adequada ració de mullat i escalfat amb la pistola d'aire.

A partir de demà començaré amb el retallat de l'excés de traques a popa i proa, sessions de paper de vidre i veurem si manca una mica de massilla.

Xebec (3)

2009-02-13T18:55:00.004+01:00

Com sempre em passa per Nadal, tot al taller es ralentitza. Però després de dos mesos d’aturada ja toca posar-se les piles i tornar a poc a poc a l’activitat constructiva.

I he tornat a la vida amb el xebec, li he col·locat les murades i les primeres traques. A veure com es presenta el cap de setmana, m’agradaria donar-li una bona empenta al folrat dels casc.

Llagut de l'Ebre (i 4)

2008-12-02T18:46:00.005+01:00

Motllo, notes i esboços ja tornen a estar guardats i arxivats fins la pròxima. Demà el petit llagut viatjarà fins un prestatge ple de llibres d'història. Ell que careix de lletres ens explica, sense paraules, històries de quan el riu era ple de vida.

Xebec (2)

2008-11-30T16:27:00.003+01:00

Alternant amb la goleta i el llagut vaig tirant endavant amb el xebec, hores d'ara ja tinc col·locades les dues cobertes i els enreixats de la falsa coberta. Tot a punt per col·locar les amurades i l'entracat del buc.

A creuar els dits s'ha dit...

Llagut de l'Ebre (3)

2008-11-30T15:43:00.003+01:00

Bé el llagut està molt avançat. La part constructiva està enllestida. L'arbre ja està lligat a la bancada central preparat per rebre els penons amb les veles : el trau i la gàvia, que ja tinc cosides i amarrades als penons. Aquest és un dels trets més caracterísitcs dels llaguts de l'Ebre, les veles són quadres, res a veure amb les veles llatines dels llaguts marítims.

El únics compartiments tancats del llagut: la sama i la cambra ja estàn llestos. La peana sobre la que és mantindrà el llagut, la tinc recent encolada, en quan se seque li donaré un parell de mans de vernís.

Enquan tingui una estoneta li colocaré els pitons i les carrutxes per fixar els obencs, i pràcticament estarà acabat i llest per enfrontar-se al seu destí final.

Llagut de l'Ebre (2)

2008-11-27T17:06:00.007+01:00

El petit llagut continua endavant. Ja està entaulat, amb la cinta, la roda la quilla i el codast al seu lloc. La bancada ja està llesta per rebre l'arbre que ja està a punt.

Semblava que em costaria més però està molt avançat. Sols queda per fer els porticons de la sama i la cambra, cosir el trau i la gavia i afusar les seves vergues. I per acabar-ho d'adobar pintar-lo fosc i rebregat, to característic d'aquestes barques.

I tot plegat son quatre dies mal comptats...

Llagut de l'Ebre (1)

2008-11-13T19:09:00.003+01:00

De llagut ja en vaig fer un, ara he començat una rèplica. La maqueta serà petita a penes 21 centímetres d'eslora i 30 centímetres d'alçada, comptant peanya i arbre. Quan l'acabaré és una incògnita, de moment i com el motlle ja el tenia del primer ja estan les costelles al seu lloc, aviat començaré el folrat.

Goleta (5)

2008-11-09T18:49:00.003+01:00

Els pronòstics es van complint, el casc i la coberta estan llestos. Els mascles del major i del trinquet els tinc presentats. Ara tocaria acabar l'aparallatge dels canons i començar l’eixàrcia fixa, per aquesta setmana ho deixaré anar. A la goleta, després de dues setmanes frenètiques li toca descansar.

Goleta (4)

2008-11-07T17:36:00.002+01:00

Ja he començat el xebec, però de moment no ha estat obstacle per tirar endavant la goleta. Esta setmana ha tocat pintura del casc i he col·locat al seu lloc les cabines, clavillers, enreijats i pala del timó.

No vull fer pronostics, però tot fa pensar que aquest cap de setmana tot quedarà llest per començar amb els pals i la xarcia fixa.

Creuaré els dits !!!

Xebec (1)

2008-11-06T16:36:00.007+01:00

Al darrer post ja ho deia que en tenia ganes de començar el xebec.

I el xebec he començat!!!. Ja em cremava dins la caixa. L'any passat per Nadal la meva filla em va regalar el kit del Xebec Cazador comercialitzat per Occre. Després de construir tres vaixells RC a partir de plànols, fabricant-me de cap a peus, fins la darrera peça, començar un kit és totalment relaxant, de totes maneres he decidit sortir-me del guió i introduïr modificacions de collita propia o seguint els passos de companys d'afecció.

La primera modificació consistirà en col·locar enreixats a coberta entre troneres i simular amb el folrat de la coberta principal la falsa coberta que anivellava els canons salvant la pronunciada brusca dels xebecs.

Goleta (3)

2008-11-01T19:31:00.003+01:00

Segons la darrera entrada que vaig penjar referent a la goleta, al Nadal passat hauria d'haver estat enllestida, però no ha estat així. Ha passat gairebé un any sense haver-li dedicat ni un ratet. Ara que al Remolcador Ulisses i al Clyde Puffer sols els hi falten un parell de detallets, aquesta setmana m'he dedicat a la goleta, espero no fer més prediccions que sempre les erro.

Bé aquesta setmana com deia, m'he dedicat a col·locar-li el cintó, els trancanells i els barraganets, he foradat els embornals i he obert les portes dels canons. He conificat el botaló i preinstalat el bauprès al seu lloc, a més ja tinc preparats per encolar els clavillers, els engraellats de coberta i les lluernes, a veure quan de temps aguanto sense abandonar la goleta, que ja tinc ganes de començar el xebec...

Remolcador Ulisses (7)

2008-10-26T17:47:00.003+01:00

Poc a poc i tenint cura de com ho feia (que aixó de l'electrónica ho tenia molt rovellat) he montat l'instal·lació de leds, per l'enllumenat de les cabines del remolcador i les seves llums de posició. Després de rostir el primer led, no he tingut problemes amb la resta, aixó si cada un amb la seva resistència.

El pal amb les seves llums de maniobra ja es al seu lloc, per primera vegada en una de les meues maquestes no l'he pegat, entra molt ajustat a l'enfogonament i al tinter, no es mou gens, i a més els cinc tensors fan la seva feina a la perfecció.

Remolcador Ulisses (6)

2008-10-17T17:51:00.004+01:00

En les darreres setmanes he dedicat el meu temps lliure a donar-li un bon impuls a l'Ulisses, ja en tinc ganes de veure com es belluga sobre l'aigua. La part constructiva està finalitzada (a falta de fixar el pal i la pala del timó), ara ha arribat l'hora de posar-s'hi amb el govern i la electrònica de la nau.

Excepte el variador de velocitat electrònic que arribarà un dia d'aquestos, ja tinc les bateries, el motor, el receptor i el servo llestos per ser col·locats. A darrera hora i com a resultat de la visita que vaig fer amb la dona a la Trobada de modelistes de Castelló, ella m'ha animat a col·locar llums leds a la maqueta: les de maniobra del pal, les de posició, i l'enllumenat de cabina i sala de màquines. Un nou repte però que suposarà un valor afegit al resultat final.

Modelisme a Castelló

2008-10-17T16:19:00.022+01:00

El passat cap de setmana es va celebrar a Castelló la IX Trobada de modelisme naval. La trobada va tenir lloc, com cada any a l'edifici Moruno del Grau de Castelló. Cinquanta-quatre modelistes de 17 entitats es van aplegar i van exposar 128 maquetes, entre les que destacava la Galera Reial dels modelistes gironins. A pesar del vent, que va complicar però no va impedir la navegació, els més agosarats van fer de les seves a la bassa adjacent a la sala d'exposició.

Ulisses (5)

2008-09-26T15:39:00.008+01:00

Una vegada el Clyde Puffer està pràcticament enllestit, és l'hora de donar-li un impuls al remolcador Ulisses que ja fa massa temps que dorm a les drassanes sense dedicar-li un ratet de temps.

Una vegada aplicada la resina de poliester per impermeabilitzar el casc i pintat amb els colors característics (vermell, negre i blanc) d'aquesta mena de remolcador, el buc ha quedat llest i he començat a construir la cabina del pont i la lluerna de la sala de màquines.

La coberta la he folrat i envernissat amb un lleuger to de cirerer, tonalitat que m'agrada. Aixó ja comença a tenir bona pinta...

Clyde Puffer (8)

2008-09-15T15:34:00.006+01:00

El petit puffer està quasibé enllestit, en quan hagi col·locat la pala del timó i hagi ajustat el servo el carboner estarà llest per a l'avarament. Si tot ba bé i no s'escora gaire, serà l'hora d'hissar-li la bandera escocesa que és la que li pertoca.

Clyde Puffer (7)

2008-08-19T16:19:00.004+01:00

El carboner de les Hèbrides, va endavant. El casc ha quedat perfectament enllestit i les darreres setmanes m'he dedicat a construir la superestructura, el pont està quasibé acabat. Em falten els porticons de la bodega, el gigre, el pal/grua, quatre detallets de no res i per suposat la motorització.

RG65 Rodamón (2)

2008-08-09T19:07:00.005+01:00

Els treballs del casc ja estan enllestits. Impermeabilització amb resina de poliester, enmasellat per polir petites deficiències i quatre capes de laca poliester. M'he decantat pels colors blanc i roig per ser els pertanyents a la provincia marítima de Tortosa.

Ara toca emprendre l'arbrat i la mecanització.

Un vaixell únic

2008-07-28T15:30:00.000+01:00

Robert McDonald, un nord-americà resident a Holanda, es va emprendre la seva jubilació, amb paciència i per això res millor que dedicar-se al modelisme naval. Però el capità Rob, com li agrada que l'anomenen, no es conformava amb ser un modelista tradicional, ell feia els seus models emprant palets de gelats, fins que al 2003 va decidir entrar al Guiness per la porta gran, per aquest motiu va endegar el projecte "Sea heart", que consistia en construir un drakar víking amb palets de gelat.

En el projecte de construcció, que va durar dos anys, va menester 15 milions de palets de gelat. Cada una de les traques laminades de que es composava el vaixell contenia 5000 palets de fusta d'abedul i set quilos de cola hidròfuga. El drakar, de quinze metres d'eslora i un pal de deu metres, precisava d'una tripulació de 25 persones.

RG65 Rodamón (1)

2008-07-27T14:09:00.013+01:00

El veler RG65, va ser dissenyat pel modelista argentí Fredo Vollmer. Al 1999 Fredo va publicar a la web Los veleros, una monografia sobre el RG65 que ell va anomenar "Palo de agua", des de llavors aquest veler de 65 centimetres d'eslora i un metre de màstil de vela s'ha convertit en tot un referent al món dels velers navegables per ràdio control.

Els plànols i manual de construcció, d'un nou disseny de M. Lange de l'any 2002 es poden descarregar al lloc de "Modelismo Naval"

Ja fa uns anys vaig començar a construir un RG65 propi, que vaig anomenar Rodamón, i que s'ha passat llargues estones en dic sec. De moment aquest cap de setmana he deixat enllestit el casc i ara dorm plàcidament mentre s'asseca la resina de poliester que l'ha de deixar perfectament impermeabilitzat.

El més incòmode, per tenir ben endreçat aquest model, és la orsa, que amb una pletina d'alumini de 30 centimetres per sota la quilla i l'ogiva de plom de 500 grams, fan necessari emprar un cavallet.

Clyde Puffer (6)

2008-07-24T17:39:00.003+01:00

Una vegada la resina de poliester s’ha assecat, de nou una sessió de paper de vidre i com a remat la darrera aplicació de massilla de carrosser per dissimular petites deficiències en el casc, i ara sí la darrera sessió de paper de vidre, i en van...

Ja posat en pintura he decidit pintar el casc del puffer amb els colors més característics d'aquesta mena de vaixells, es a dir vermell anglès a l'obra viva (sota la línia d’aigua) i negre a l'obra morta (sobre la línia d’aigua)

L'hi he donat tres capes de laca de poliuretà de color vermell anglès, i entre capa i capa un bon polit amb llana d'acer. Una vegada el casc sec, he marcat amb llapis la línia d’aigua i he adherit cinta de pintor llisa i a pintar ara en negre. Quan estigui la pintura seca veuré si fa falta un altra mà de negre o va que xuta...

Clyde Puffer (5) / Remolcador Ulisses (4)

2008-07-11T10:42:00.007+01:00

Fa mesos que no feia cap entrada al bloc, ja toca posar-se al dia. Després de folrar el casc del Clyde Puffer i del remolcador Ulisses amb traques fetes de caixes de verdures, com sempre li he aplicat massilla de xapiste, per eliminar petites imperfeccions, i una sessió amb paper de vidre.

Com tots dos vaixells seran navegables, toca una bona impermeabilització, per fer-ho no calia escarrassar-se gaire en pensar un material alternatiu, l'economia és la economia i no estan els temps per malbaratar recursos i com encara disposo de resina de poliester de quan vaig impermeabilitzar el Dragamines Eo, la tria era evident.

La resina de poliester aplicada per si sola, a penes té consistència, és fràgil i trencadissa, per això sempre s'ha d'aplicar sobre una malla que li face d'armadura. L'ideal és el vel de fibra de vidre, com en lloc de vel sols trobava manta massa gruixuda, vaig optar per reciclar unes mitges que anaven destinades a les escombraries.

La resina té la textura d'un gel que es va espessint a mesura que el catalitzador fa la seva feina, per això es recomanable no badar. S'aplica amb un pinzell i es deixa assecar en un lloc ventilat.

Quan estigui tot sec, caldrà passar-li altra vegada el paper de vidre...

Remolcador Ulisses (3)

2007-11-25T13:04:00.000+01:00

El remolcador Ulisses, el duc una mica més enrederit que el puffer, però es normal, l'entracat del carboner és molt més senzill que el remolcador. He estat una setmana lluitant per aconseguir el revirat correcte de la borda arrodonida de la popa.

Ahir nit per fi la vaig poder dominar, el casc ja és llest, aquesta setmana després del polit preliminar del casc, li aplicaré la massilla de xapiste, per calafatejar i eliminar petits clots o bonys.

Clyde Puffer (4)

2007-11-25T12:11:00.000+01:00

Doncs bé, el casc del Clyde Puffer ja està llest. L'entracat acabat i polit, després un bon calafatejat amb massilla de xapiste. Avui de bon matí he polit la massilla i una vegada comprovat que no hi han bonys ni clots al casc, l'he deixat llest i preparat per a l'impermeabilitzat final.

Com el puffer serà navegable, podria impermeabilitzar-lo amb algun vernís o pintura nàutica, però per a major seguretat abans de pintar li donaré una capa o dues de resina de poliester.

Clyde Puffer (3)

2007-11-18T13:28:00.000+01:00

Semblava que no acabaria mai, ahir vaig enllestir l'aforrat del puffer, aquest matí ell i jo hem tingut una bona sessió de polit, de manera que aquelles traques que sobresortien una mica han quedat allisades. Aquesta tarda començaré a aplicar-li la massilla de carrosser per calafatejar les juntes entre traques i omplir els petits clots que s'hagin pogut produir durant la construcció, la idea es que el casc quede ben polit i llis.

El casc dels puffers, era de planxa reblonada. Com el model que estic construint no ha de ser un model estàtic sinó navegable, sacrificaré la fidelitat del casc i no reproduiré les planxes, el casc serà llis per facilitar una bona navegabilitat i molt possiblement l’acabat final serà amb resina de poliester, però d’això ja en parlarem més endavant.

Remolcador Ulisses (2)

2007-11-12T17:11:00.001+01:00

Enguany potser que m'estic passant, és la primera vegada que porto entre mans dos models alhora de les característiques de l'Ulisses i del Clyde Puffer. L’ avantatge és que l'aprovisionament de materials el faig a un temps i m'estalvio temps i cales.

Avui espero poder acabar d’aforrar el casc de l'Ulisses, ja que va una mica més avançat que el puffer i ja tinc ganes d'anar veient els resultats.

Clyde Puffer (2)

2007-11-12T17:05:00.000+01:00

Este cap de setmana he avançat força l'aforrat del puffer, encara que les traques de la popa són molt corbades amb l'aneguet corbatraques he fet miracles, tot va a molt bon ritme, i ja fa bona pinta uns dies més i començaré amb les sessions de paper de vidre i massillat.

Tallant traques

2007-11-12T15:45:00.001+01:00

Per poder bastir suficients traques per aforrar un vaixell, el sistema de tall més simple i més ràpid és un petit estri autoconstruït, del que es donaven instruccions al número 1 de la revista de modelisme naval Más navíos

Clyde Puffer (1)

2007-11-04T12:09:00.000+01:00

La bellesa dels paisatges d'Escòcia contrasta amb lo abrupte de les seves costes i l'extensió de l’arxipèlag de les Illes Hèbrides. Des de la nit dels temps els seus habitants s'ho van manegar per mantenir les comunicacions i el transport de mercaderies. Als segles XVII i XVIII el servei el feien els "gabbert", gavarres a vela que a la segona meitat del segle XIX van donar pas als puffers.

Els puffers que deuen el seu nom al soroll continu de la seva màquina (puff, puff, puff) i el seu cognom a l'estuari del Clyde, lloc que era el seu origen i el seu destí.

Els Clyde Puffer carregaven fins a 100 tones de càrrega i tenien el fons pla, cosa que els permetia aprofitant la marea baixa, avarar-se a qualsevol platjola per efectuar les operacions de càrrega i descàrrega. L'any 1905 els puffers van inspirar al periodista Neil Munro que va publicar les històries del "Vital Spark", el Clyde Puffer més popular d’Escòcia, gràcies a que la BBC va realitzar diverses series televisives, amb els puffers com a protagonistes.

Els puffers són com a caixes de sabates que suren, feos en ganes, i és possiblement lo poc agradable en les seves línies el que el fa més atractiu. Uns vaixells simples, però amb un molt bon rendiment a les complicades costes occidentals escoceses, i que durant 100 anys van complir amb escreix els objectius per als que van ser construïts.

Ja tinc les quadernes,la quilla i les cobertes a punt. L'hora del forrat del casc ja ha arribat, a veure si durant la setmana soc capaç d'enllestir-ho.

Lakatoi

2007-10-25T15:20:00.000+01:00

A les aigües de l’Ebre ja fa temps que van desaparèixer els llaguts, embarcacions tradicionals que el solcaven. Aquest procés d'extinció de les embarcacions tradicionals, passa aquí i a l'altre costat del món.

Les Illes del Pacífic sud, fa uns decennis, eren comunicades per unes embarcacions de vela, que a pesar de la seva aparent fragilitat eren capaces de recórrer milers de milles.

Els lakatoi, originaris de Nova Guinea-Papua eren uns trimarans composats per tres canoes unides per una plataforma de bambú sobre la que es construïen uns petits habitacles on es protegia la càrrega i els navegants.

El curiós d'aquesta embarcació no era solament l’ús del bambú com a material de construcció naval, sinó les originals veles en forma de pinça de cranc que s'arboraven als dos pals centrals de l'embarcació.

Aneguet corbatraques

2007-10-20T22:08:00.000+01:00

Quan es tracta d'aforrar el casc de la maqueta d'un vaixell, uns dels primers problemes que es presenta és el de doblegar cada una de les traques que donen forma al casc. Fins ara les solucions eren moltes, però per fer la feina més fàcil i mès ràpida fa pocs mesos va aparèixer l'aneguet corbatraques, un estri d'acer inoxidable i tallat amb làser que permet doblegar traques amb una facilitat pasmosa i amb total seguretat de mantenir la integritat de la traca, això sí hi ha que seguir fil per randa les estrictes instruccions d'ús.

L'aneguet corbatraques, que rep aquest nom per l'assemblança amb aquest animal palmíped és disseny del blocaire i modeliste de Rubí, lluis. L'estri ha rebut una molt bona aceptació en el món del modelisme naval, en els seus escasos mesos de vida.

Remolcador Ulisses (1)

2007-10-12T22:59:00.000+01:00

Com sempre he pensat que fer un sol vaixell és força avorrit, intento dur-ne un parell com a mínim entre mans. De moment aparcaré les ampolles, en porto cinc en poc temps i toca descansar la vista.

Així que he començat la construcció d'un remolcador, el model du el nom d'Ulisses, ja veurem si en acabar li deixo o li canvio per un altre.

En primer lloc vaig fotocopiar els plànols de la quilla, la coberta principal i les costelles els vaig retallar i després els vaig pegar a una planxa de contraxapat. Aquest matí amb la serra elèctrica de marqueteria he retallat totes les peces i com si dugués pressa ja tinc muntades les costelles sobre la quilla. Demà veurem si l'assecat ha estat satisfactori. Ara a descansar.

Goleta embotellada

2007-10-06T21:57:00.000+01:00

Fa pocs dies vaig acabar d'embotellar una petita goleta. La vaig regalar i en vaig començar una de nova, aquesta, fidel reproducció de l'anterior ha anat molt més ràpida, en una setmana pràcticament ha estat enllestida.

Tots els entrebancs que vaig haver de superar amb la primera, ha estat un bufar i fer ampolles amb la còpia. En un parell de dies acabada.

Vaixell en conserva ( i V)

2007-09-29T13:21:00.000+01:00

Tot el que comença té un moment en que s'acaba. Així li ha passat a la petita goleta, ja és a dins de l'ampolla, a esguard de l'aire i de la pols, presonera per sempre, a menys que les fràgils parets de vidre de la seva presó s'esquerdin i torni a la llibertat.

Després de tallar els fils sobrants, de pegar el casc al fals mar embotellat, ja sols restava construir-li a l'ampolla una senzilla peanya i guarnir-li el coll amb un nus cap de turc que facilita la subjecció a la peanya. Llàstima que el vidre gruixut i corbat de l'ampolla, no permet visualitzar bé el barquet.

Una nova ampolla buida espera el seu torn...

Goleta (2)

2007-09-28T18:08:00.003+01:00

Desprès d'un any amb la goleta aturada, m'ha entrat la venada i li he donat una bona espenta. De l'esquelet on es trobava amb la falsa quilla i les falses quadernes, he passat a completar el casc col·locant tot l'entramat de traques, després de folrar la coberta principal amb les traques definitives he pogut pegar les amurades, l'espill de popa i per fi la roda, el codast i la quilla podent ja subjectar la goleta amb el sergent.
Això ja pinta d'una altra manera. Amb una mica de sort i ganes, aquest cap de setmana la goleta i jo tindrem una llarga sessió de paper de vidre, per deixar el casc ben calafatejat i polit abans de col·locar les cintes i la tapa de regala. A n'este pas en quatre dies mal comptats estarà llest.

Vaixell en conserva (IV)

2007-09-24T16:47:00.001+01:00

Bé la goleta ja es dins de l'ampolla, amb els pals i les veles al seu lloc, llàstima que el gruix i la curvatura del vidre deforme l'imatge del vaixell. De totes maneres ja falta menys, ara ve quan lo maten.

Hi ha que pegar els estays i tallar els sobrants sense malmetre el barquet.

Goleta (1)

2007-09-24T16:03:00.001+01:00

Tot això del modelisme naval, m'ho prenc amb molta calma, sense preses, sinó fóra així seria una obligació, i d'obligacions ja tinc les que tinc i no en vull més de les que em pertoquen.

Fa un any que vaig començar a construir un clipper de Baltimore, que ha estat dormint en esquelet des de fa molts de mesos, ara que estic apunt d'acabar d'embotellar el meu darrer vaixell, he volgut donar-li una empenta. M'agradaria acabar el clipper abans de Nadal, a veure si faig bondat, de moment avui he començat a folrar el casc, amb el clavetejat de traques.

La denominació anglesa de clipper és correspon per les seves característiques i arboradura amb una goleta.

Ampolles impossibles

2007-09-12T18:30:00.000+01:00

Basant-se en la tècnica d'introduir vaixells en ampolles, i cercant reptes nous hi ha qui s'ha dedicat al hobbie de les ampolles impossibles. Aquest hobbie consisteix en introduir els més diversos objectes dins d'ampolles. Objectes que per les seves característiques i mida, sembla impossible que es puguin embotir pel broc d’una ampolla.

Avui he volgut fer la prova, amb una ampolla impossible molt facileta: unes poquetes boles de vidre, una foto amb el seu porta-fotos, i un gosset de peluix.

Vaixell en conserva (III)

2007-09-11T21:12:00.003+01:00

Tenint en compte les limitacions que m'imposen les mesures interiors de l'ampolla, he comprovar que els pals no siguin massa alts, i que de bauprés a botavara no em passi de llarg.

Provat i comprovat d'esta nit no passa i provo de passar el barquet pel broc, si passa allí es queda per sempre.

No he pogut esperar, el barquet ja navega dins l'ampolla en un mar de plastilina, demà amb tranquil·litat acabaré d’encolar els estays, els pals i tallaré les guies.

Llàstima que el vidre de l'ampolla és massa irregular i no hi manera de treure-li un bona foto.

Vaixell en conserva (II)

2007-09-07T16:26:00.000+01:00

Per introduir un barquet a una ampolla hem de tenir clar com serà el vaixell, de casc complet o prescindirem de l'obra viva (part submergida)

Si fóra a casc complert, hauríem de dipositar el vaixell sobre un petit suport. Però en aquest cas he prescindit de l'obra viva, i per tant em veig obligat a simular un mar a l'interior de l'ampolla.

En altres treballs vaig fer servir l'escaiola tintada, però el resultat final em va decebre. L'escaiola és massa sensible als canvis de temperatura, provoca condensació a l'interior de l'ampolla i pot arribar a fer malbé el treball.

He provat també amb resina de poliester, és estable davant dels canvis atmosfèrics, però com la mescla de la resina amb el catalitzador s'ha d'introduir quan encara està forjant, la temperatura és elevada a l'interior del recipient i es forma un llac blanquinós vora el poliester que invalida el sistema. La propera vegada hauré de fer la prova amb l’ampolla refrigerada, per evitar un escalfament del cristall.

Continuant amb la goleta, que m’ocupa aquests dies, he provat amb plastilina: no hi ha condensació, ni temperatura elevada, el resultat és força aparent, ja veure'm com acaba.

Vaixell en conserva (I)

2007-09-03T16:36:00.001+01:00

Bé tornem-hi. Ja toca. Ara és l'hora per a una petita goleta de deu centímetres d'eslora i dos de mànega. El casc el tinc enllestit, encara que falta donar-li el color definitiu. La goleta de dos pals, amb dues veles cangrees, i un floc, entrarà d'una peça amb l’arboradura plegada.
Les veles provaré de fer-les de paper vegetal, amb l'esperança que mantinguin la rigidesa. De moment, però, el que més em preocupa és l'ampolla, semblava molt adequada quan contenia el seu líquid originari, whisky de Malta, però ara se li noten massa imperfeccions al cristall, i el gruix del vidre redueix l'amplada interior, reduint per tan l'alçada dels pals. Igual a darrera hora tinc problemes per bastir els pals a les fogonadures i he de canviar de model de vaixell. Això suposaria tornar a començar...
El broc de l'ampolla és de 24 mil·límetres, suficient per poder treballar a l'interior amb certa comoditat, però de nou les parets interiors no son regulars i poden complicar la col·locació del vaixell al seu interior.

Galió Sant Francesc

2007-02-09T21:34:00.001+01:00

Els galions van ser els vaixells més poderosos del segle XVI, van solcar els oceans, i van transportar mercaderies i tresors d'una a l'altra riba de l'Atlàntic. Molts vaixells van portar el nom de Sant Francesc, i al menys cinc galions, al segle XVI, van dur el mateix nom.
Ara en la distancia que el temps imposa, podem caure en el parany de sols pensar en la part romàntica i aventurera de la vida al mar, però realment en aquell temps les condicions a que estava sotmesa la gent del mar eren penoses.
La dotació d’un galió havia de ser d’un mariner per cada 6.25 tones i d’un infant de marina per cada 3.8 tones. Per cada home a bord, es precisaven 850 quilos de la capacitat del vaixell, calculant vuit mesos de queviures i quatre d’aigua.
La dieta dels mariners i soldats d’un galió consistia en galeta, aigua, vi, cansalada, cecina, abadejo, formatge, arròs, faves, cigrons, oli d’oliva i vinagre, verdures fresques, alls, cebes, pollastres, ous, panses, ametlles i sucre.
La galeta era una pasta de farina de blat que després de fermentar lo suficient s’assecava i enduria al calor moderat del forn, solia anar en caixes tancades folrades interiorment per evitar la humitat. Així i tot la galeta es solia reblanir i podrir-se. Quan era escassa als trossos (massamorra) se’ls afegia oli, all i aigua i es feia un guisat. Quan la massamorra estava podrida i corcada es feia una sopa que es servia de nit.
L’abajedo, el pernil i la cansalada es penjava a la balustrada de popa, les gallines anaven a coberta, reservant-se els ous per oficials i malalts, de vegades transportaven porcs i corders. Una dita marinera deia: A qui no treballa gallina i qui treballa una sardina.
A cada mariner li corresponia una lliura de galeta i dos pintes de vi al dia. Les ordenances preveien una ració de sis lliures de porc al dia, quatre vegades a la setmana i els altres tres dies sis lliures d’abadejo, en cas de temporal per no poder-se cuinar es canviava per una ració de sis lliures de formatge.
Al migdia el reboster repartia les racions, a cada mariner la seua, les ajuntaven per grups i se la cuinaven. Solien dur un fogó per cada cent homes, i consistia en una caixa metàl·lica i rectangular, amb tres costats i oberta per la part superior, amb un fons d’arena sobre la que es col·locava la llenya, aquesta era l’única menjada calenta, excepte quan es podria la galeta, que es servia a les nits en forma de sopa per no veure el seu contingut. Si feia mala mar, no s’encenien els fogons i es menjava fred.
Al tard la vida es relaxava, era prohibit jugar als daus i a les cartes, però podien fer curses entre els animals que duien a bord o lluites de galls.
La higiene no era superior a la que es donava a terra en aquella època, en cas de temporal no es podia assecar la roba ni encendre el foc, i al concentrar-se tota la dotació sota coberta, amb els animals vius que transportaven, i sense poder obrir les portes, la pudor era insuportable.Les necessitats fisiològiques es satisfeien directament al mar, bé subjectant-se de les drisses del vaixell o seient sobre una fusta en forma de cadireta que penjava sobre les ones i que anomenaven “jardins”.
La malaltia més freqüent era l’escorbut, conseqüència de la manca de l’àcid escorbútic, present a cítrics, fruites i verdures. Per aquesta manca es redueix la capacitat del cos de produir colàgen i sense aquest el revestiment del vasos capil·lars es solta i la sang escapa al teixits veïns. Les símptomes són taques fosques al cos, articulacions inflamades, ferides que no sanen, genives sagnants que impedeixen l’alimentació i la pèrdua de les dents. A més també patien mareig, disenteria, febres i estrenyiment.
I com l’home mai viatja sol, havien de suportar la convivència amb escarabats, que eren una plaga sobre tot als tròpics. Els típics que es podien trobar arribaven a tenir polsada i quart de longitud, d’olor desagradable, rosegaven la roba, els llibres, i malmetien els queviures
Per lliurar-se d’elles tancaven les escotilles i fumigaven el vaixell escalfant mercuri. L’avantatge de tenir escarabats és que es menjaven les xinxes.
Les xinxes, s’allotjaven a les esquerdes i ranures de la fusta, i xarrupar, la seva activitat favorita, al igual que amb les puces esdevenia a les nits.
Si bé les puces es multiplicaven esbalaïdorament als galions, gràcies a la convivència d’homes i animals en condicions deplorables, no causaven grans molèsties i eren preferides als polls.
Als galions es podien trobar quatre tipus de polls: Pedículus, pedículus capitis, pedículus vestimenti i pedículus tabescentium.
Al primer pertanyen les “ladilles”, que s’ubicaven a aixelles, barbes, i genitals; el segon al cap; el tercer al cos; i el darrer atacava especialment als malalts
La manca d’higiene, vivint amuntegats sense despullar-se, ni canviar-se la roba durant setmanes propiciava que fora una plaga des del coi del mariner fins la llitera dels oficials.
Com a conseqüència de l’acció del Sarcoptes, era fàcil que la sarna fóra una de les afeccions més esteses entre les dotacions dels galions.
I l’estrella de qualsevol vaixell antic o modern: la rata, animal mariner per excel·lència, capaç de malmetre els queviures i les instal·lacions. Als galions era capaç de rosegar les traques dels costats, per sota la línia de flotació, provocant vies d’aigua que solien anomenar enrratadures.

Black Prince

2007-01-16T17:33:00.001+01:00

Durant la Revolució Americana (1774-76) alguns vaixells privats varen ser comissionats pel Govern rebel de les colònies angleses com corsaris amb la finalitat de alleugerir la càrrega dels mercants britànics allí on es trobessin i capturar dins de lo possible el vaixells anglesos.
Aleshores, Benjamí Franklin era l’ambaixador a França, i va aconseguir la compra de dos vaixells francesos, mitjan els oficis d’un corredor de bucs, per ser armats de corsari
Tots dos vaixells van ser pintats de negre per que foren casi invisibles a les nits, i s’anomenaren: Príncep Negre i Princesa Negra. La tripulació la formaren portuguesos, excepte el capità que era americà.

Desvalisaren els vaixells mercants britànics a les mateixes costes d’Anglaterra i a lo llarg d’un any pràcticament malmeteren el comerç anglès.
Vaig construir el model de deu centímetres d’eslora de fusta massissa, per ser introduït a una botella de cristall blanc, amb un broc de divuit mil·límetres de diàmetre interior.
El petit vaixell, és dipositat a un mar simulat d’escaiola tintada de blau, amb un petits esculls que sobresurten del pla d’aigua. Per introduir-lo, es construeix prèviament fora de l’ampolla amb els estays, d’afermar els pals, suficientment llargs per que sobresurtin de la botella. Es plega i s’introdueix, amb molta cura, subjectant el casc amb unes pinces, es van tibant els estays de manera que els pals es despleguen i es col·loquen en la posició correcta, una vegada hissats, es peguen els pals i els estays, i es talla el fil sobrant. Es pega la quilla del buc a sobre l’escaiola en la posició desitjada, i es tapona la botella amb un tap de suro normal i corrent. Per acabar vaig rematar el broc amb un nus de puny de mono o cap de turc. Després de fer la base de suport de la botella, amb fusta de pi i pegar la botella per que no es mogui, ja era llesta per posar al prestatge.
Vaixell acabat, un altre per començar.

Lo llagut

2007-01-12T17:47:00.004+01:00

Lo llagut o llaüt és una petita embarcació de pesca o cabotatge aparellada a vela llatina, típica de la costa catalana, Baleares i golf de Lleó, però també és una embarcació utilitzada al riu Ebre pel transport de mercaderies. Moguda a rems, perxa, tracció animal, humana o veles.

Lo llagut de riu és força diferent al llaüt marí, carregava fins trenta tones i va ser emprat pel transport de carbó des de les mines fins l’estació de Faió i també tota mena de mercaderies al llarg del riu.

Després de la primera guerra mundial, estabilitzada la producció europea de carbó, l’extracció del carbó aragonès no tenia cap interès econòmic i per tan ja no hi havia necessitat de transportar-lo, a més la construcció de les presses de Mequinenza i Riba-roja va suposar la puntada final als llaguts.

El trànsit de mercaderies per l’Ebre va anar minvant dràsticament a primeries del segle XX. A l’Assut de Xerta, l’any 1906 es va comptabilitzar el pas de 1.610 barques, l’any 1920 van ser 1.072 i l’any 1935 tan sols 212.

L'eslora dels llaguts podia arribar als vint metres i la seva mànega al voltant dels dos metres. Els llaguts eren embarcacions obertes a excepció de la sama i la cambra, dos petits compartiments a proa i a popa respectivament. A la banqueta central es podia plantar l’únic pal, per tal afermar la sirga o per hissar les veles. A les bordes es podien muntar si feia falta fins a quatre parells de rems.

A la baixada solien emprar els rems per accelerar, però sobre tot per mantenir sota control la maniobrabilitat de l’embarcació. A la pujada, s’empraven tots els mitjans disponibles ja foren les perxes, els rems, les veles o la sirga (tracció a humana i/o animal). Quan el vent era favorable hissaven dues veles quadres o penons, anomenades trau i gàbia.

El sistema mes usual, mes conegut i també mes dur era el de sirga, popularitzat per Jesús Moncada a Camí de Sirga. El patró a popa mantenia el cap, anomenat sègola o sirga, que passava per l’extrem superior del pal i anava fins el sirgador. L’alçada del pal permetia salvar els canyars, arbres de ribera i qualsevol obstacle que hi hagués entre el camí de sirga i lo llagut. La longitud de la sègola devia permetre que lo llagut es distanciés de la vora quan el poc fons forçava a la barca a allunyar-se

Quan la tracció era humana, el primer que ocupava l’extrem de la sirga era el daliner, que s’ajudava d’un basto dit dalí, i es protegia les espatlles amb espatlleres de fusta; quan eres dos sirgadors el segon es deia ressaguer, en el cas de ser més de dos, el segon s’anomenava nus d’ase.

Encara que ara recordéssim aquells treballs amb enyorança i una forta dosi de romanticisme, era un dels treballs mes durs que podia fer un home. Amb la desaparició dels llaguts, va desaparèixer tot un sector econòmic: els llaguters, els mestres de ribera, calafats...i de sobte tothom va donar l’esquena al riu.

La maqueta del llagut de l’Ebre a escala 1:40, és la primera maqueta sobre plano que vaig construir, i ho vaig fer pel mètode del motlle.

El mètode del motlle consisteix en desbastar un tac de fusta, i amb l’ajut d’enformadors, llimes i paper de vidre se li dóna la forma. A continuació aplicant calor als llistons prèviament mullats es dobleguen transversalment sobre el motlle i es fixen formant les quadernes. Després i de proa a popa, i de la quilla a les bordes, es van pegant les traques a sobre les quadernes mullant i escalfant per donar la forma a proa i popa. Quan el conjunt és acabat es treu amb molta cura del motlle, i se li afegeix la quilla, la roda, el codast, i la cinta; i es comença a calafatejar la maqueta, ja sigui amb massilla de fuster, o amb una mescla de cola blanca i serrin, una vegada acabat el buc pròpiament dit, ja sols queden per fer les banquetes, el pal i la pala del timó, però això ja es bufar i fer ampolles.

Swift

2007-01-10T20:32:00.000+01:00

El Swift 1805 es un típic Pilot boat de Virginia de primeries del segle XIX, va ser el predecessor dels clippers de Baltimore, que amb similars característiques marineres casi van duplicar les mides. Els pilot boats van ser utilitzats per la Royal Navy com a vaixell d’avituallament, però sobre tot va ser utilitzat per marins i pescadors virginians. Amb a penes 25 metres d’eslora era molt polivalent, sent utilitzat per qualsevol activitat, des de traginar mercaderies o pescar, fins a piratejar, amb dues veles cangrees, un floc i l’escandalosa era una nau de fàcil maniobra i endimoniada rapidesa

L’any 2003, durant les vacances d’estiu, vaig construir la maqueta del Swift a escala 1:50, va ser la meva primera maqueta de kit. És una maqueta de complexitat mitjana, però molt assequible, ideal per qui vulgui iniciar-se en el modelisme naval.

Dragamines_Eo

2007-01-09T21:00:00.002+01:00

La Kriegsmarine alemanya, va desenvolupar en els anys previs i també durant la Segona Guerra Mundial un programa de construcció de dragamines, en concret les sèries Minensuchbooten 30, 35 i 40. La sèrie 30 era la més complerta i complexa, però les necessitats i la precarietat van forçar el desenvolupament de les sèries 35 i 40, amb construccions més lleugeres de blindatge i d’equipaments, se’n van construir més de 300 unitats durant la guerra, a l’acabament a penes una cinquantena eren operatives.

A Espanya, amb el programa naval de 1943 es van començar a construir una sèrie de 14 dragamines inspirats en els Minensuchbooten, dos a l'Arsenal del Ferrol, sis a l’Arsenal de la Carraca a Cadis i la resta a Cartagena. Els set primers amb propulsió a carbó i amb un equipament de rebuig més que deficient. Quan el 25 de març de 1954 es va esfondrar el DM5 Guadalete a les aigües de l’Estret de Gibraltar, per un cop de mar que va inundar la sala de calderes, es va procedir a la substitució del carbó per fuel.

Amb l’arribada dels dragamines americans de la classe Bluebird, de casc de fusta i amb una eficàcia testada molt superior als dragamines alemanys de casc d’acer, se’ls hi van retirar les rastres, els suradors i tot l’equipament propi d’un dragamines, passant a fer funcions de guardacostes, fins la dècada dels setanta que amb la construcció dels patrullers de la classe Villaamil, els vells dragamines van iniciar el camí del desballestament, començant pel Lerez (MO3) donat de baixa l'any 1971.

El darrer dragamines de la sèrie va ser avarat a Cadis amb el nom d’Eo, pel riu fronterer entre Galícia i Astúries , causant alta a la Llista Oficial de Bucs de l’Armada l’any 1956.

El dragamines Eo, va passar gran part de la seva vida operativa a la costa catalana, amb base al Moll de la Fusta del Port de Barcelona.
La seva bandera de combat va ser donada per l’Ajuntament de Tortosa en ocasió de la vinguda a la ciutat d’un escamot de la Marina per donar, a un carrer de la Ciutat, el nom de La Marina espanyola, carrer que encara existeix com La Marina, entre l’Avinguda de la Generalitat i el carrer Sant Enric d’Ossó al barri del Temple de Tortosa.
A finals de 1976 va ser traslladat, de la costa catalana, a les Illes Canàries per reforçar al seu bessó l’Eume (M13). L’any 1978 el dragamines Eo, darrer de la sèrie en ser avarat, també va ser el darrer en ser desballestat, descontaminat i sembla ser que esfondrat en algun lloc de l’Atlàntic, per convertir el seus cansats ferros en cau i hàbitat per a les espècies marines de la zona.

L’Eo i els seus germans desplaçaven 736 tones, tenien 61.90 metres d’eslora, 8.50 de mànega i 2.26 de calat. Amb una velocitat de 16 nusos, disposaven d'una autonomia de 3.000 milles i una potència de 2.400 cavalls. La tripulació la composaven al voltant de 80 homes

Després d’haver passat un bon grapat de mesos de la meva vida a bord d’aquest vaixell, l’any 2002 hem vaig proposar construir-ne una reproducció, que no es va materialitzar fins el 2005 quan vaig començar collir els fruits de la meva recerca.

Ja som al 2007, ara gairebé està tot enllestit, manquen molts de detalls, però ja fa patxoca de veure. M’ha costat arribar fins aquí, però no hagués estat possible sense Ricardo que em va donar un bon cop de mà al plottejar els fitxers dels plànols originals a un plànol paper a escala 1:72, i sense Jesús que em va fer veure la llum en molts detalls tècnics que fins llavors eren vertaders problemes per mi. Gràcies a tots dos.